Identitat

IMG_20170813_185750_681

“A la imatge la titularem «identitat», que és el conjunt de característiques​ culturals i socials pròpies d’una persona o d’un grup de persones, i que els permeten distingir-se entre d’altres.”

No he viscut l’època en què els nostres avantpassats no existien a cap lloc concret, sabeu? Però, he vist a la paredassa marcades les cicatrius dels tirotejos que semblaven lleugers. No se li podia denominar infern, perquè fins i tot en un lloc com l’infern, qui custodia té principis: principis i paraula. No era exactament del silenci d’on provenia la nostra, sinó, més aviat, d’un crit ofegat. Només entrar i passar per la plaça, plena de cartells amb advertències que criden fins a trencar tots els aparadors, vaig entendre que anàvem i veníem…

Anàvem i veníem els nascuts per fotre!
Tal com anaven i venien els sobrevivents, els quals van ser tots morts, perquè en aquella època qui no moria, no havia sobreviscut a res. Sempre queda l’ànima, que és la memòria, i ningú pot esborrar-la… per molt que bufes i ventes per espantar-la. Mentre que els sobre-viscuts i els seus fills, i els seus néts i els seus besnéts… anàvem i veníem ballant la dansa dels repudiats. Anàvem i veníem amb els peus descalços deambulant… Tal com anaven i no tornaven els que feien un pas endavant des de l’andana a l’últim comboi de mercaderies. I ara què?

Ara si no som poble, som folc, el ramat que va trabucar i es va escampar amb la mateixa pell desgastada que va esdevenir cendra en el passat. Anem i venim encara els aborígens del viatge, del poble nòmada lleig i fastigós, com un fatal infortuni. Amb el mateix tall de cara angular i desagradable. Des de Siracusa, passant per Pantelleria, fins on s’assenten els nous repobladors… Anàvem… i veníem… i érem… i encara som.

La llar fosa

eren_fire

Des d’un poema que encara no havia estat escrit, ja se sentien els crits: alguna cosa no anava bé. Des de les meues coordenades pense encara la nostra llar incendiant-se. Veig les flames vives acaparant les cases destrossades fins que no queden fonaments. Ja no se senten les nostres mares cridar advertint-nos que havíem de fugir. Fugir? Si ja no tenim d’on escapar. Farà uns mesos era ningú i em sentia bé, hui ja no vull ser res. No queda cendra viva. Sembla que negar moltes vegades una cosa funciona a comdemnar-la a no existir. És possible l’absència? Que no estiga al lloc on solia estar sovint, no significa que estiga absent… Està lliurant-se una batalla. Havia sentit comentar que si no creies, no et dolia. Aleshores, he deixat de creure. Ja no crec en res. Absolutament res. No obstant… Si em queda vida, puc lluitar, “si no lluite, no puc guanyar”. Ho han aconseguit? tanmateix: no sé si pretenien acabar amb nosaltres, o si, més aviat, l’objectiu es tractava de posar-nos a prova i fer-nos veure que podem sols. Podem sols?… Donat que ací els contrincants no són enemics, i que els enemics som nosaltres mateix… Quina diferència hi ha entre ser un soldat i ser un guerrer?…

Si no estic morta ni estic viva, aleshores estic surant?

La irraó aquesta vesprada és una cançó sobre temps difícils que sona animada. És una melodia ballable, un contrast amb harmonia.

El què més m’agrada dels temps difícils és quan te m’apropes a l’esquena i m’assegures que en un parell de dies tot anirà millor. I no és mentida del tot si ho dius amb determinació d’origen, perquè confie amb tu.

M’agrada quan traiem la roba de la festa divendres per la nit. Nella nostra stanza, ogni scelta di qualsiasi giornata speciale. He imaginat ja que tothom anava ben mudat, malgrat ser un desastre. Quantunque siamo un disastro.

Si no estic morta ni estic viva, aleshores estic surant?

bluelagoon-12b_1250

Un parpelleig a primera fila esborrona! Et trobe o et busque? Quin joc més estrany! Comença la partida, faig com si no volgués trobar-te, no obstant això, vaig a la recerca. Se devo aspettare, aspetterò. Ningú més coneix aquesta història extraviada i me n’agrada. Ens trobem fora de la xarxa i som, doncs, més que una fotografia ‘postureta’ amb un estúpid comentari. No et veig, però, sé que estàs prop perquè toque de reüll el teu perfum.

No hi són les disjuntives condicionals!

No hi ha alternativa que excloga una altra durant temps difícils

“Córrer cap a casa” això és precisament el què significa cada vegada que m’escape amb tu: pegar a fugir i llençar-nos a la cursa, correre da follia per llevar-nos la por a contravent, a marxes forçades fins on la terra sua¹: cap al mar, on ens puguem descalçar. Le tue parole sono proprio sabbia sulla quale sdraiarsi, ecco!

És un cant a la resistència enfront qualsevol tipus de resignació! Una dansa per als futurs aborígens! L’emissiva: ens esperen temps difícils.

Una camisa que et queda bé, el color del teu cabell i les teves mans. Quin pesar, la dolça molèstia! Més aviat no et quedes amb la satisfacció i em tombes a terra, dius que ja he tocat sòl, que ja no puc caure més avall i que d’aquí no passe… fins que seguidament, jaus amb mi. Temps difícils, que es llance una maleïda tempesta de pluja sencera!

Continua llegint

Feminisme? Anem a parlar-ne…

No podem ser estrictament lliures fins ací la primera premissa de la qual essencialment hem de partir per parlar d’aquest tema i reflexionar-ne. Arranquem…

sofiacoppolasomewhere

-La dona, l’home (els éssers humans) poden ser equànimement no-lliures, de fet, haurien de ser igual de no-lliures.

El feminisme no és una suplantació dels privilegis de l’home, sinó una resolució que (més pròxima a una idea anarquista) ha d’aspirar a abolir la condició d’estat i la jerarquia que implica aquest; o amb altres paraules: un moviment amb el qual no s’hauria de voler suplantar un sistema de poder, sinó que, s’hauria de derrocar-lo. El feminisme no es pot traduir (sota cap condició) en el principi que instigue a la dona a ser superior i a esdevenir el sexe fort, sinó que, és més aviat la teoria que, si més no, recolza que la dona té capacitats, virtuts i debilitats que cal acceptar i cal defendre, així com les té l’home, el qual no és per res el sexe fort com s’ha volgut fer creure durant la història.

run02

-El feminisme va en contra del sexisme. En canvi, crea un clima on no existeix ni el dèbil ni el fort, sinó una multitud de gèneres els quals tots i cadascun d’ells posseeixen febleses i fortaleses.

No es tracta d’una lluita entre sexes (per a això ja tenim el masclisme o el ‘femillisme’, ambdues cares d’una mateixa moneda), sinó una lluita per la igualtat, en la qual no sols s’uneixen homes i dones, sinó tota la resta d’opcions possibles; perquè el feminisme creu amb la no-binarietat, és a dir, no classifica els gèneres de forma binària (i crec que això és la base de la igualtat). Feminisme no és fer el què un vol pel simple fet de poder-ho fer, ans és intentar ser lliure (o millor dit: un poc menys no-lliure) per fer allò que se sent amb les bases del respecte (siga el dels uns cap als altres, siga el d’un cap a un mateix). No és ni la norma de la societat ni la contra-norma i no es regeix ni per una ni per l’altra. Perquè crec amb un feminisme que ha nascut, i no només per factors històrics més que evidents, sinó que, tanmateix, evoluciona unit a un cert nihilisme. Perquè no crec amb un feminisme que s’estanca, sinó que… va més enllà. Crec amb un feminisme que també pot ser veu de la sospita.

tumblr_obvz5i7tVt1sqs40po1_500

-Pel que fa al concepte feminisme, la seva forma i el seu significant…

Es diu feminisme perquè l’han iniciat importants FEMINA, FEMINAE (dones) activistes, escriptores, estudioses, historiadores, sufragistes… i tot un llarg etc., les quals, són feministes per ser dones que proposaven un altre punt de vista diferent del de la mentalitat-mascle que havia estat imperant fins al moment (encara que… el moment continue vigent i s’estiga allargant massa i tot). Com era el seu pensament propi “feminae” (genitiu llatí singular: de dona), llavors (es pot considerar FEMINEUS o FEMININUS) va passar a denominar-se “feminisme”. Doncs d’haver estat el món a la inversa, si hagués sigut un planeta on la dona fos la que hagués comés abús de poder genèricament davant l’home i, per tant, hagués estat l’home a haver d’alçar-se, aleshores, probablement aquesta sublevació s’hauria pogut denominar perfectament “virisme”; (pot ser “masculinisme” o “hominisme”QUI SAP?!).

Malgrat que ha transcorregut distintament! No podem canviar els fets que ja han passat: el transcurs de la història ha estat d’una altra manera: la dona és la que s’ha hagut de revoltar per emancipar-se. I el fet que el nom feminisme moleste, per a mi, és com si causara molèstia que el marxisme es digués marxisme i no, per exemple, gramscisme. Per què no gramscisme? Doncs, perquè simplement, com va estar en Karl Marx a pautar el manifest que ha desenvolupat les idees del corrent marxista, es va decidir cridar-li marxisme: així de pràctic. És absurd. És tan absurd almenys per a mi. Qui va ser el primer psiquiatra a descriure la síndrome Asperger (redoble de tambors i timbals) txa txa txan: -Lorna Wing? -No, Hans Asperger! I que menys que no? Però no ens embranquem! Què més dóna? O siga, molts estan capficats en si es diu així o es diu aixà sense parar-se a pensar què és el què ens pot arribar a dir aquest corrent. El feminisme està molt lluny del què s’ha catalogat com a ‘feminazi’, molts ho diuen i es queden tan amples! Bajanades!, el feminisme és un corrent de pensament i no un mer estereotip! Ens compliquem la vida subcategoritzant i posant més traves i més etiquetes per quedar-vos tranquil·lament sense moure’s del lloc.

-El feminisme no propicia cap tipus de supressió dels drets del pròxim.

Tot i que va  començar encarregant-se de defendre expressament els valors de la dona respecte als de l’home, mai ha admès desigualtat entre sexes, al contrari, el seu propòsit ha sigut el d’ampliar l’oportunitat de determinació i resolució.

tumblr_inline_nhh6dylRv81rgmokllaaaa

Crec amb un feminisme que defensa cada dona i cada home de qualsevol reaccionari o reaccionària masclista o “femillista”. És senzill: tot el que comporte desigualtat tant per una part com per l’altra, simplement, no és feminisme. Totes aquestes actituds que desprenen superioritat vers un altre gènere no parlen en nom del feminisme i no els reconec com a tal. Crec en un “genitoarcat” (arché de genitors) siga disposat o estructurat per una dóna (monomarental) o un home (monoparental), dues dones, dos homes, o un home i una dona, independentment que siguen parella o no, independentment que mantinguen una relació intima o no.

Feminisme no significa que la dona haja d’actuar com l’home per a ambicionar ser més dona. Açò no té cap sentit per a mi: no cal posar-se problema, s’ha d’actuar naturalment. Si una se sent dona, s’ha de sentir dona sense més, com podrà ser home qui se senta home. És tan obvi per alguns i tan enrevessat per a altres. Açò no deu ser tan complicat. Em sembla que ho és per a qui pretén que la qüestió de gènere estiga subjecta a l’exactitud. Res és exacte. Oblideu-vos-en. Existeix la biologia (l’origen biològic) sí, i la metafísica també: el ser (ésser) va més enllà del que és corpori i, una vegada ho comprenem, anem a la cerca de la representació més acord a la nostra ànima. El feminisme no defensa a un gènere més que a un altre, reitere: ha de defensar la igualtat.

Una dona enamoradissa no és una dona pitjor o menys dona, no és tampoc més dèbil com a dona. De la mateixa manera que un home enamorat o un xic que plore (que no es prive de mostrar els seus sentiments) no és menys home, ni més dominat. Enamorar-se o el fet d’estar enamorats xics i xiques (sigueu en transició o sigueu ja arribats) no és signe de debilitat en si: no ho és fins que el sentiment no s’apodera del teu propi control com a persona. Tampoc és millor ni pitjor una dona que mostra promiscuïtat o que es troba en una etapa de la seva vida en la qual prefereix relacions esporàdiques sense compromisos. Crec en un feminisme que no limita ningú i que no exigeix algú a ser com no vol ser, i dic crec açò, perquè el feminisme està format per persones que han de ser respectuoses (tenir respecte) i han d’acceptar les diferències de forma equitativa. Per a construir la igualtat d’oportunitats, cal acceptar la diversitat.

Continua llegint

Lucrecia Borgia

Historia en femenino

Hay personajes de la Historia que han recibido un trato absolutamente injusto, por motivos varios. Uno de los más denostados a lo largo de los siglos es nuestra protagonista de hoy; una mujer a la que se acusó de envenenadora, de instigadora política, y de otras cosas mucho peores, cuando en realidad no fue nada de ello, y sí una persona profundamente infeliz: Lucrecia Borgia.

PRIMEROS AÑOS

Lucrecia Borgia (ita.: Lucrezia Borgia) vino al mundo en Subiaco, una pequeña localidad situada a unos 70 km. de Roma, el 18 de abril de 1480. Fue la tercera de los cuatro hijos ilegítimos habidos de la relación entre Rodrigo Borgia, cardenal y vicecanciller del Papa, de origen valenciano (su verdadero nombre era Roderic Llançol de Borja), y de Giovanna Vannozza Cattanei. Junto a sus tres hermanos varones, Juan, César y Jofré, formaron la familia “oficial” de Rodrigo Borgia, a pesar…

View original post 3.567 more words

Me n’estaré prop.

Dia en què la meva ment tracta de construir apologia de l’ànima on resideix.

Ens creguem lliures i vivim esclaus del miratge de la llibertat. Tan sols som éssers amb judicis d’uns avantpassats. Ens contradiem i és natural però. Hi ha qui rep consells i no els accepta perquè pensa que així està sent sotmès per una altra ment. Hi ha qui hauria volgut disposar de certs consells en un moment donat i no li’ls han atorgat. Pel motiu que siga. No ens aclarim. I en definitiva, -siga com siga- de la influència dels predecessors no ens podem absoldre.

“Els defectes els porte penjats al coll com si foren una medalla”, és el meu premi de condemnació. La meva dignitat es troba esquinçada; pel que fa a la integritat, és deficient; i respecte a la imperfecció, va més enllà de la corpòria. Es desprèn amoral per tots els porus. Em basta amb l’honestedat dels que estaran al voltant perquè crec que ja no espere res més de ningú (probable) i molt menys espere que s’espere qualsevol cosa de mi (n’està difícil). Al cap i a la fi si serà cert allò que “ignorar és una forma de ser amable”; vulguem o no, sempre es dóna el cas que “estimar algú és trair a una altra persona”, i possiblement aquesta es tracte de nosaltres mateixos.

Se sent una veu que no puc distingir ben bé si prové de la meva consciència. M’apel·la directament així: Constantment lamentes que el que diu la resta no correspon a allò que fa o viceversa, tanmateix, sembla que tampoc t’és possible a tota hora fer el que dius. Realment no se sap molt bé si el què dius sol correspondre allò que penses. “Dir què?” Asseveraves que la teva condició d’incondicional anava a brillar fins que sortís el sol. “Amb calma”. Et donaré una excusa que et convença. No té els mateixos matisos que una disculpa i serà també molt diferent d’un pretext. Estic a l’espera que tires al blanc: deixa’t d’acusacions, no siga cosa que aparega lloc on et pugues reflectir com en un mirall. Apunta’m amb una arma. Això si, durant la llum plena del dia. És de peu quan sóc més crítica.

Així que provoca’m o intimida’m. -continua el murmuri-. No me la suarà, “per què? o per a què?”, això pot significar l’evidència directa que m’afecta. Com a mínim, en el cas que demostre interès: “si ho vull però, faré com si no ho necessitara”.

Els planys i les afeccions insòlites ens col·loquen…

Intensament,

remitent encara no nascut.

P.S.: me n’estaré prop.